LA LLIÇÓ DE LA PAPALLONA

Hola a tots i totes,
Avui vos deix un breu i bonic escrit adreçat més als pares i mares però que vosaltres també podeu llegir i entendre per què els adults no vos han de fer les feines, ni ajudar-vos massa.
Ja fa alguns anys que vaig trobar aquesta història i em va agradar molt,  ja què és una lliçó que a mi també em serveix personalment  com a mestra  i com a mare.
 Per favor deixau-la llegir, també als vostres pares i mares. (Ho tenia preparat el dia de la reunió però no vaig voler allargar-ho més).

“Un día, en una pequeña abertura apareció una oruga; un hombre se sentó a observar a la mariposa durante varias horas, viendo cómo se esforzaba para hacer que su cuerpo saliera a través de aquel pequeño agujero. Llegó un momento en que pareció que la oruga, a pesar de su esfuerzo, no avanzaba nada.Parecía que había llegado a un punto en que ya no podía avanzar más… Entonces el hombre decidió ayudar a la oruga y agrandó el agujero. La mariposa salió sin dificultad. Pero su cuerpo estaba débil, las alas no estaban desarrolladas y las patitas no la sostenían.
 
El hombre continuó observándola esperando que en cualquier momento se lanzara a caminar y emprendería el vuelo a través de las flores. Pero nada sucedió. La verdad es que la mariposa pasó toda la vida arrastrándose por el suelo. Fue incapaz de elevar el vuelo. 
Lo que el hombre, que con toda su buena voluntad quiso ayudar a la mariposa, no entendía es que  al hacer un gran esfuerzo para atravesar el pequeño agujero, los jugos vitales se iban distribuyendo y extendiendo por las partes del cuerpo que requerían fortaleza para volar. Al pasar el agujero sin ese esfuerzo, las alas no recibieron la sustancia necesaria”

 Sense saber-ho, i amb molta bona voluntat, el senyor d'aquest història va impossibilitar que les ales de la papallona tinguessin força suficient per a viure i volar adequadament. La papallona havia de fer l’esforç de sortir sola de la crisàlide com a part del seu procés natural i necessari.

Pens que als adults ens cal reflexionar les nostres actuacions que si bé es fan amb la més bona voluntad del món i volent fer el millor pels nostres fills, a vegades sense adornar-nos els feim coses que ells sols poden fer,  o que han d'aprendre a fer ( sempre seguint cada un el seu procés maduratiu).
Això pot crear dependència i els infants no tenen l'oportunitat de reafirmar i consolidar la seva autoestima, no obtenen la gratificació personal d'haver estat capaç de fer "allò"sols, i no aprenen a ser responsables dels seus propis actes (sempre dins uns llímits).
Equivocar-se no és negatiu, sinó més bé tot el contrari, s'aprén de les errades.  
També és necessari que els infants aprenguin a tolerar la seva fustració. Tots ens sentim fustrats quan un desig, projecte, il·lusió,... no s'arriba a complir o a satisfer. Això provoca als infants (i també als adults) una serie d'emocions (ràbia, enfado, tristesa, ...) que és converteixen en vivences personals.  I aprendre a tolerar aquesta fustració fa que els infants puguin enfrontar-se positivament a les diverses situacions, no sempre favorables,  que es trobaran a llarg de la seva vida. Tolerar la fustració vol dir ser capaç d'enfrontar-se als problemes amb les capacitats i limitacions de cada un.
Per tant reflexionem els nostres actes i deixem que els nostres fills creixin per sí mateixos amb confiança  i seguretat. 
Educar amb amor és molt important i sé que tots els pares i mares ho feim de debó. Però no hem d'oblidar que a la recepta d'educar també és necessiten altres ingredients com: donar responsabilitats (limitades) ,  confiança,  llibertat limitada, poder equivocar-se , transmetre seguretat,  i sempre una mica d'humor.
 Si ho intentam, entre tots ho aconseguirem!!!!!!!!!